La Creu de Rocasagna, per Sergi Oliva

Fa molts anys, la Moreneta,
mirant un jorn el castell,
veié una roca pelada
alçant-se al poble més bell.
- Com en la Gelida aimada,
aquella que veig al sud-est,
s'hi alça una roca pelada
enmig del bosc i els vergers?
Com, en la vila de fades
plena de llums i colors,
hi ha un racó en les alçades
en què no hi neixen les flors?
Així que als àngels més destres
els va fer agafar el martell,
triar entre el ferro més bell -
dels portals del cel, les restes-,

i forjar-ne
esmolada en un extrem,
que no afeblissin la neu,
la pluja ni el pas del temps.

Llavors un llamp beneït
caigué del cel, transportant-la,
i al bell mig d'aquella landa
clavà el seu punyal a aquell pit.
Ai, que, ferida, la roca,
resta en el seu llit de mort!
Sagna que sagna, preciosa,
oh, roca, sagna amb el cor,
que la teva sang és vida
per als arbres i les flors.
Sagna que sagna, la roca,
ai, roca, sagna sens por,
que de cada gota roja,
en creixerà tot un bosc.

Així amb la sang de la pedra,
ara el paratge és preciós:
de verd a la primavera,
tons càlids a la tardor.
La dolça olor a farigola
i a romaní es sent al peu
de la beneïda creu
que portà la vida nova.
I des de l'extrem més alt -
aquell que encara conserva
com en els temps de l'abans
el color gris de la pedra -,
es pot veure a l’horitzó
la més bonica: Gelida,
i Montserrat, d'on s'ho mira
la Moreneta al seu tro